El Silenci
En nit tan tèbia i estel·lada,
m’agradaria la vivència
de tastar una altra vegada
ta dolça i ben suau presència.
Amb quina profunda quietud,
m’envoltes, Silenci amic meu,
la teva fosca solitud
sense saber-me gens de greu.
No puc abastar-te de dia,
quan tot, en mar, es bressola
amb ones que tothom diria:
van i vénen fent tabola.
Vull aturar la nit aquí,
sota una finestra oberta,
les voltes d’aquell tort camí
que es perd en llunyania incerta.
Vull, d’aquell majestuós roure
que s’enlaira vers el fosc cel,
com escultura de coure
eternitzar l’ombra rebel.
Definitivament amb Tu
em quedo, amic benvolgut,
per sentir la tendresa al nu
que guardes dins ton somni mut.
Perquè Tu, sense dir-nos mots,
ens passes desapercebut;
no et cal cridar l’atenció a tots;
el teu poder és en ser sorrut.
I ja que el teu sublim poder
radica en l’absència de tot,
faria molt millor el Món sencer,
si ta humilitat ens fes brot.
Em sens? Dorms, potser, Silenci?
No dorms... Tan sols ho aparentes.
Ja sé que no vols que pensi
que dius paraules violentes.
Perdona’m si remor has sentit
del vent entre les fulles,
de ma mà que lliscant ha escrit
el que del cor em despulles.
Jo no voldria trencar la pau
que junt al teu son s’empalma
si sens el meu lleu sospir suau
que ve al pou fons de la calma.
Aleshores no tinguis por;
ha estat el meu plor pel record
del que ja no tornarà, no,
d’un temps bonic que ja està mort.
Així et manifestes com tal:
ets abstracte, subtil i greu;
ni veure’t ni sentir-te em cal
perquè sempre vius dintre meu.
O, digues-me, ¿és que te m’esmunys
dins la foscor, com la Lluna
rere els núvols sense retrunys
en una tarda molt bruna?
Com gotes d’una pluja lleu
penetrant un sorral humit
¿t’enfonses Tu cap endins meu
purificant mon esperit?
No ho sé, però tal vegada
coneguis els meus pensaments, claror, tenebra passada,
il·lusions de somni, laments.
Si els coneixes, gens de greu em sap
i jo te’n faig partícip d’ells
car l’únic que oferir-te cap
són els meus sentiments més bells.
Tu, vora meu, sota la nit
des de més enllà de la mort
sense fer-te notar m’has dit
si és cert que t’estimo ben fort.
En dir-m'ho tan fluix no ho sento;
llavors t’ho demano de nou
la qual cosa no lamento
ja que a repreguntar-t’ho em mou.
(Un sentiment novell i estrany
amb sa suau mà m’embolcalla
car d’un feliç i traïdor engany
m’omple el Silenci que calla.)
I tremolant i amb emoció
per abraçar-te contra el pit
obro els meus braços amb passió,
però no abraço més que el buit...
(Basat en una
prosa aliena.)