Pacte dels Vigatans

 

 

1. Antecedents.

 

A finals de l’any 1700 va morir el rei Carles II de Castella, dit “El Hechizado” sense descendència directe. Llavors començà la Guerra de Successió al tron de Castella. Els pretendents eren dos: Felip d’Anjou de la casa de Borbó i l’arxiduc Carles de la casa d’Habsburg (o d’Àustria).

 

Felip d’Anjou, que la història a anomenat posteriorment Felip V, tenia el suport del seu avi, el rei Borbó de França, Lluís XIV. Per altre banda, l’arxiduc Carles, que la història a anomenat posteriorment Carles III, tenia el suport de la Gran Aliança de la Haia formada principalment per Anglaterra, Àustria i Holanda.

 

Els catalans donarem suport a l’arxiduc Carles i no a Felip d’Anjou perquè en aquella època tothom sabia que els Borbó eren absolutistes, centralistes i dèspotes; i també tothom sabia que si els Borbó acabaven governant abolirien totes les lleis i constitucions pròpies de Catalunya (com després, en 1714, va ocórrer amb el Decret de Nova Planta). En canvi, l’arxiduc Carles en tot moment garantia respectar les lleis i constitucions catalanes.

 

A més, els catalans també coneixien l’odi del Borbó Lluís XIV de França contra els catalans de Catalunya Nord: al 1700 va fer un edicte de prohibició del català a la Catalunya Nord on deia “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Anys abans, al 1659, es va signar el Tractat dels Pirineus on França es quedava amb el comptat del Rosselló i part del comptat de la Cerdanya, en contra de la voluntat de les Corts Catalanes.

 

El maig de 1704, hi hagué un intent de desembarcament a Barcelona de vaixells anglesos i holandesos, però fou prematur i fracassà. El virrei de Catalunya, Fernández de Velasco, reaccionà reprimint de valent el moviment austriacista amb empresonaments desmesurats i forçant a l’exili destacats avaladors de l’arxiduc Carles. Entre ells: Antoni de Peguera i Domènec Perera que estaven en contacte amb Mitford Crowe, enviat de la reina Anna d’Anglaterra.

 

Mitford Crowe tenia la missió d’aconseguir el suport dels catalans com a cap de pont en el nou i definitiu desembarcament a la costa catalana amb l’arxiduc Carles. La condició era disposar de 6000 homes armats al territori i així poder prendre tot seguit Barcelona.

 

 

2. Pacte dels Vigatans.

 

Domènec Perera i Antoni de Peguera, coneixedors del coratge i l’esperit antiborbònic dels habitants de la comarca de Vic, els vigatans, varen creure que aquests eren els únics que podien garantir en tot el país un aixecament d’envergadura, i Domènec Perera va retornar d’amagat a Vic per prendre contacte amb els vigatans i exposar-los les condicions dels anglesos.

 

Així fou com el vicari general del bisbat de Vic i rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el doctor Llorenç Tomàs i Costa, convocà secretament en l’ermita de Sant Sebastià el grup dels principals caps dels vigatans el 17 de maig de 1705. Al final de la reunió, tots signaren poders avalant la gestió dels dos emissaris, Domènec Perera i Antoni de Peguera, en les negociacions amb els anglesos.

 

Es va obtenir el compromís per part dels vigatans d’aixecar 6.000 homes armats per facilitar el nou desembarcament, a canvi que Anglaterra defensés les constitucions de “la noble nació catalana” i subministrés tropes.

 

Cal destacar que aquest Pacte dels Vigatans ha estat transcendental pel nostre país ja que va ser el moment en què els catalans decidiren anar a la guerra, una guerra que va tenir unes conseqüències històriques sense precedents i que encara s’arrosseguen a l’any 2012.

 

També cal destacar el paper vital en aquest pacte del doctor Llorenç Tomàs i Costa, rector de Santa Eulàlia de Riuprimer.

 

 

3. Tractat de Gènova.

 

Un més després, a mitjans de juny de 1705, aquest Pacte de Sant Sebastià va ser recollit en el Tractat de Gènova. Aquest Tractat preveia un desembarcament de les tropes angleses a la costa catalana amb 10.000 homes i 12.000 fusells per als catalans, i per altre banda, els catalans aportarien 6.000 homes. S’hi explicava, a més, que l’arxiduc Carles respectaria les lleis catalanes i que si les coses anaven maldades tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.

 

Com a conseqüència d’aquest Tractat, a l’agost de 1705 la flota de l’arxiduc Carles arribà a Barcelona. Barcelona, envoltada de les tropes aliades va rendir-se a principis d’octubre de 1705.

 

Finalment, al 7 de novembre l’arxiduc Carles jurà a Barcelona les constitucions catalanes i fou proclamat rei adoptant el nom de Carles III d’Habsburg.

 

 

4. Desenllaç.

 

Inicialment tot semblava que havia d’anar bé, però després d’anys de guerra, al 1711, tot fou perdut quan Carles III va haver de tornar al seu país com a emperador d’Àustria perquè el seu germà Josep I havia mort sobtadament.

 

Llavors, si el tron d’Espanya hagués acabat en mans de Carles III, s’hagués constituït un gran imperi europeu cosa que no interessava ni a Anglaterra ni a Holanda que van decidir negociar la pau amb França i reconèixer Felip V com a rei amb el Tractat d’Utrecht de 1713.

 

Els catalans es quedaren sols davant de França i Espanya. L’onze de setembre de 1714, Barcelona queia després de 13 mesos de setge davant de les tropes borbòniques espanyoles i franceses.

 

Els catalans perderen la guerra i d’ençà no tenen el dret de decidir el seu destí.

 

 

Tornar a l’Índex.