Pacte dels Vigatans
1. Antecedents.
A finals de l’any 1700 va
morir el rei Carles II de Castella, dit “El Hechizado” sense descendència
directe. Llavors començà la Guerra de Successió al tron de Castella. Els
pretendents eren dos: Felip d’Anjou de la casa de Borbó i l’arxiduc Carles de
la casa d’Habsburg (o d’Àustria).
Felip d’Anjou, que la
història a anomenat posteriorment Felip V, tenia el suport del seu avi, el rei
Borbó de França, Lluís XIV. Per altre banda, l’arxiduc Carles, que la història
a anomenat posteriorment Carles III, tenia el suport de la Gran Aliança de la
Haia formada principalment per Anglaterra, Àustria i Holanda.
Els catalans donarem suport a
l’arxiduc Carles i no a Felip d’Anjou perquè en aquella època tothom sabia que
els Borbó eren absolutistes, centralistes i dèspotes; i també tothom sabia que
si els Borbó acabaven governant abolirien totes les lleis i constitucions
pròpies de Catalunya (com després, en 1714, va ocórrer amb el Decret de Nova
Planta). En canvi, l’arxiduc Carles en tot moment garantia respectar les lleis
i constitucions catalanes.
A més, els catalans també
coneixien l’odi del Borbó Lluís XIV de França contra els catalans de Catalunya
Nord: al 1700 va fer un edicte de prohibició del català a la Catalunya Nord on
deia “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Anys
abans, al 1659, es va signar el Tractat dels Pirineus on França es quedava amb
el comptat del Rosselló i part del comptat de la Cerdanya, en contra de la
voluntat de les Corts Catalanes.
El maig de 1704, hi hagué un
intent de desembarcament a Barcelona de vaixells anglesos i holandesos, però
fou prematur i fracassà. El virrei de Catalunya, Fernández de Velasco,
reaccionà reprimint de valent el moviment austriacista amb empresonaments
desmesurats i forçant a l’exili destacats avaladors de l’arxiduc Carles. Entre
ells: Antoni de Peguera i Domènec Perera que estaven en contacte amb Mitford
Crowe, enviat de la reina Anna d’Anglaterra.
Mitford Crowe tenia la missió
d’aconseguir el suport dels catalans com a cap de pont en el nou i definitiu
desembarcament a la costa catalana amb l’arxiduc Carles. La condició era
disposar de 6000 homes armats al territori i així poder prendre tot seguit
Barcelona.
2. Pacte dels Vigatans.
Domènec Perera i Antoni de
Peguera, coneixedors del coratge i l’esperit antiborbònic dels habitants de la
comarca de Vic, els vigatans, varen creure que aquests eren els únics que
podien garantir en tot el país un aixecament d’envergadura, i Domènec Perera va
retornar d’amagat a Vic per prendre contacte amb els vigatans i exposar-los les
condicions dels anglesos.
Així fou com el vicari
general del bisbat de Vic i rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el doctor
Llorenç Tomàs i Costa, convocà secretament en l’ermita de Sant Sebastià el grup
dels principals caps dels vigatans el 17 de maig de 1705. Al final de la
reunió, tots signaren poders avalant la gestió dels dos emissaris, Domènec
Perera i Antoni de Peguera, en les negociacions amb els anglesos.
Es va obtenir el compromís
per part dels vigatans d’aixecar 6.000 homes armats per facilitar el nou
desembarcament, a canvi que Anglaterra defensés les constitucions de “la noble
nació catalana” i subministrés tropes.
Cal destacar que aquest Pacte
dels Vigatans ha estat transcendental pel nostre país ja que va ser el moment
en què els catalans decidiren anar a la guerra, una guerra que va tenir unes
conseqüències històriques sense precedents i que encara s’arrosseguen a l’any
2012.
També cal destacar el paper
vital en aquest pacte del doctor Llorenç Tomàs i Costa, rector de Santa Eulàlia
de Riuprimer.
3. Tractat de Gènova.
Un més després, a mitjans de
juny de 1705, aquest Pacte de Sant Sebastià va ser recollit en el Tractat de
Gènova. Aquest Tractat preveia un desembarcament de les tropes angleses a la
costa catalana amb 10.000 homes i 12.000 fusells per als catalans, i per altre
banda, els catalans aportarien 6.000 homes. S’hi explicava, a més, que l’arxiduc
Carles respectaria les lleis catalanes i que si les coses anaven maldades tot
aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.
Com a conseqüència d’aquest
Tractat, a l’agost de 1705 la flota de l’arxiduc Carles arribà a Barcelona.
Barcelona, envoltada de les tropes aliades va rendir-se a principis d’octubre
de 1705.
Finalment, al 7 de novembre
l’arxiduc Carles jurà a Barcelona les constitucions catalanes i fou proclamat
rei adoptant el nom de Carles III d’Habsburg.
4. Desenllaç.
Inicialment tot semblava que
havia d’anar bé, però després d’anys de guerra, al 1711, tot fou perdut quan
Carles III va haver de tornar al seu país com a emperador d’Àustria perquè el
seu germà Josep I havia mort sobtadament.
Llavors, si el tron d’Espanya
hagués acabat en mans de Carles III, s’hagués constituït un gran imperi europeu
cosa que no interessava ni a Anglaterra ni a Holanda que van decidir negociar
la pau amb França i reconèixer Felip V com a rei amb el Tractat d’Utrecht de
1713.
Els catalans es quedaren sols
davant de França i Espanya. L’onze de setembre de 1714, Barcelona queia després
de 13 mesos de setge davant de les tropes borbòniques espanyoles i franceses.
Els catalans perderen la
guerra i d’ençà no tenen el dret de decidir el seu destí.