Evolució de la denominació de les persones a Catalunya
En els segles 11, 12 i 13 es va anar generalitzant l’ús del nom composat de nom personal i cognom; i es va anar tendint que el cognom fos hereditari, al menys per als descendents masculins.
En el segle 15, les persones ja havien de demanar autorització de les autoritats civils per canviar substancialment el seu nom personal o el seu cognom; però sense aquesta autorització es feien petits canvis de lletres del nom personal o del cognom.
En els segles 15, 16 i 17, si un home que no fos hereu i que es digués Jordi Riera es casava amb una pubilla que es deia Anna Mas, aquell firmava com Jordi Riera àlias Mas o, menys usualment, Jordi Mas àlias Riera. Si l’hereu Joan Font es casava amb la pubilla Anna Mas, aquell firmava Joan Font i Mas per perpetuar els dos cognoms; de vegades, aquests dos cognoms passaven a la descendència en forma composta.
Fins el segle 17, la muller canviava el seu primer i únic cognom pel del marit, i de vegades l’hi sufixava una “a”; així la muller de Rossell de vegades era inscrita Rossella.
En el segle 17 començaren a haver-hi algunes persones amb nom personal i dos cognoms (el primer cognom del pare seguit del primer cognom de la mare); aquests dos cognoms eren units de vegades amb la conjunció copulativa d’addició (“i” en català; “y” en castellà). Llavors la muller sovint tenia com a primer cognom el del marit i com a segon cognom el primer cognom del seu pare. Al bateig es posava normalment 3 noms personals (en pocs casos, 1, 2, 4, 5 o 6 noms personals) però es feia servir normalment el primer, o els 2 primers com un nom personal compost. De vegades, el nom personal que usava un adult no era el primer nom personal de la inscripció de bateig, sinó el segon o el tercer.
De 1750 a 1780 es va anant perdent escriure dièresi sobre totes les “y” catalanes; en aquest llibre s’han suprimit les dièresis de les “y” catalanes en els cognoms de les persones. En aquest llibre s’han escrit els cognoms amb les regles d’accentuació actuals, però conservant la resta de la seva grafia; en canvi, els noms personals s’han actualitzat, però conservant la seva pronunciació (“Christofol” s’ha actualitzat a “Cristòfol”, però “Francisco” s’ha conservat).
A finals del segle 19 es va anant generalitzant l’ús de nom personal i dos cognoms a Catalunya, seguint un ús anterior de Castella. En aquest llibre es fa servir aquest mètode fins i tot amb persones d’abans d’aquesta època i que no usaven aquest mètode.
En la segona meitat del segle 20, l’augment de la quantitat d’automòbils particulars va augmentar la quantitat de casaments fora de les parròquies dels contraents, però la recerca de dades era fàcil perquè aquestes eren duplicades als bisbats.
Sovint, dades de diferents inscripcions en llibres de bateig, de casaments i d’òbits no concorden; normalment les dades més antigues són les més fidedignes. Fins i tot, de vegades les dades d’una mateixa inscripció no concorden entre si. El bon mètode per aclarir les discordances és trobar inscripcions de germans o altres parents de les persones a aclarir.
Els arxius civils espanyols de naixements, matrimonis i defuncions es varen iniciar en 1875 (però en 1870, al municipi de Barcelona). Una llei espanyola de 1870 consolida els noms i cognoms més fortament que abans: per canviar-se’ls encara que només sigui una lletra, cal l’autorització de les autoritats civils; les persones són inscrites civilment amb un o dos noms personals (o un de compost) seguit del primer cognom del pare i del primer cognom de la mare; en el bateig es continua amb el costum de posar tres noms personals.
Altres països fan servir altres maneres d’anomenar les persones en el segle 20. A França es fa servir un sol nom personal (de vegades compost de dos noms personals units per un guió) i un sol cognom.