En els inicis de Catalunya de l’any 870 a l’any 1486

 

 

El text està molt basat en el llibre:

“El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta” escrit per Víctor Ferro i Pomà.

 

Les pàgines referenciades d’aquest llibre són entre claudàtors.

 

En 870, Guifré el Pilós, primer comte independent de Barcelona, assumí la sobirania del comtat d’Urgell i del comtat de Cerdanya, i inicià el repoblament del centre de Catalunya.

 

En 970, Borrell II, comte de Barcelona, i Ató, bisbe de Vic, obtingueren de Joan XIII, papa de Roma, la independència de les diòcesis catalanes respecte a l’arxidiòcesi de Narbona.

 

En 985, Barcelona tenia uns 1.500 habitants i uns 100.000 metres quadrats rodejats de muralles.

El sarraí Abu-Amir Muhammad ibn Abi-Amir al-Maafiri, dit Almasor saquejà i incendià Barcelona, i prengué captius.

 

En 988, Borrell II refusà el jurament de fidelitat a Hug Capet, nou rei dels francs, en veure que aquest li negava protecció.

La independència respecte als reis francs quedà refermada amb els contactes directes amb prínceps estrangers, cristians i musulmans, i sobretot amb el Papat, iniciats al segle X [p. 21].

 

En 992, la frontera catalana de la reconquesta no era ja al riu Llobregat, sinó que el poble de Montagut i el poble de Valldossera (ambdós del municipi de Querol, comarca de l’Alt Camp) quedaren dins dels límits catalans.

 

En 1027, fou celebrada la primera assemblea de Pau i Treva del Senyor al prat de Toluges (Toulanges), comtat de Rosselló, sota la presidència d’Oliba, abat de Santa Maria de Ripoll [p. 73].

Les assemblees de Pau i Treva són els antecedents de les Corts Generals.

 

El 1068 és la data tradicional en que Ramon Berenguer I, el Vell, i la seva muller Almodis promulgaren el primer nucli dels “Usatges de Barcelona” (recull de normes consuetudinàries) on ells s’atribuiren la potestat d’innovar en matèria legislativa que la llei goda, encara vigent, reservava expressament al rei [p. 21-22, 295].

 

En 1082 morí Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes, i fou enterrat en un sepulcre de pedra de la catedral de Girona. La figura següent mostra el seu escut amb barres.

 

 

L'escut té 3 barres.

 

 

De 1107 a 1108, els almoràvits devastaren el Penedès.

 

Al voltant de 1117 s’escriví el document més antic que conté els noms Catalania, catalanenses, catalanicus i dux catalanensis:

Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus”, poema en llatí medieval que narra l’expedició gent de Pisa contra els musulmans d’Eivissa i Mallorca entre 1114 i 1115.

 

En 1137, el rei d’Aragó Ramiro II, el Monjo, feu donació del regne d’Aragó a Ramon Berenguer IV, el Sant, comte de Barcelona, i pactà que aquest es casaria amb Petronila (el que es complí en 1150).

Es pactà que Ramiro II mantindria el títol de rei d’Aragó i que Ramon Berenguer IV seria Príncep i Dominador del regne d’Aragó i exerciria de rei.

 

En 1173, Alfons I, el Cast, manà observar la Pau i Treva amb “consell... tractament e delliberatió” dels bisbes i “tots los magnats e barons de la mia terra” [p.188].

En 1173, Alfons I el Cast féu la compilació escrita més antiga dels “Usatges de Barcelona”.

 

En 1176, primera menció escrita trobada del nom llatí Cathalonia que vol dir “Catalunya”.

 

Entre finals del segle XII i principis del segle XIII, s’escriviren:

Les “Homilies d'Organyà”, uns dels documents literaris més antics escrits en llengua catalana.

 

En 1202, bisbes i magnats feren la constitució de Pau i Treva “en la cèlebre Cort de Cervera” en temps Pere I, el Catòlic [p.188].

 

En 1212, en temps de Pere I, el Catòlic, la batalla de les Navas de Tolosa fou l’inici de l’hegemonia cristiana a la península Ibèrica.

 

En 1214, s’aplegaren catalans i aragonesos per jurar fidelitat a Jaume I; però no compta com a Cort General, perquè no és clar que els prohoms que hi assistiren fossin autèntics representants de llurs comunitats [p. 186].

 

En 1218 se celebrà la primera Cort General a Catalunya, en temps de Jaume I, el Conqueridor.

Incloïa la representació de les ciutats i viles [p. 186].

 

En 1225, la constitució de Pau i Treva de Tortosa, de Jaume I, el Conqueridor, atengué “la reformatió de Pau e Treva”, i “l’estament de la terra en mills [millor] reformar” [p.188].

 

En 1225, la constitució de Pau i Treva de Tortosa, de Jaume I, el Conqueridor, atengué “la reformatió de Pau e Treva”, i “l’estament de la terra en mills [millor] reformar” [p.188].

 

En 1228, en temps de Jaume I, el Conqueridor, les constitucions 8 a 14 de la Cort General feren la reglamentació definitiva de les assemblees de Pau i Treva [121].

 

En 1234, en temps de Jaume I, el Conqueridor, la disposició 11 de la Cort General manà que les lletres, privilegis o cartes no podrien ésser revocades sense coneixença de causa en perjudici d’altre [p. 339].

 

En 1235, en temps de Jaume I, el Conqueridor, la constitució de Pau i Treva es féu ja “en la General Cort” [p. 188].

 

En 1251, en temps de Jaume I, el Conqueridor, la disposició 3 de la Cort General establí la jerarquia de les normes amb l’usatge “Judieum curial” [p.316].

 

En 1258, en temps de Jaume I, el Conqueridor, mitjançant el tractat de Corbeil, el rei de França renuncià expressament a qualsevol reivindicació de la sobirania sobre Catalunya [p.22].

 

Per altra banda, l’anglès Simon J. Payling afirma en:   www.historyofparliament.org

From the 1260s, no general tax was levied without the consent of the representatives of local communities specifically summoned for the purpose of giving their consent.”

The Crown’s increasing need for money meant it was a short step to the Commons becoming an indispensable part of ParliamentAfter 1325 no Parliament met without their presence.”

 

És a dir:

“Des dels anys 1260, cap impost general va ser impost sense el consentiment dels representants de les comunitats locals específicament convocades amb el propòsit de donar llur consentiment.”

“La creixent necessitat de diners per part de la Corona significava que hi havia un pas petit perquè els Comuns esdevinguessin una part indispensable del Parlament. Després de 1325, cap Parlament es trovà sense llur presencia.”

 

En 1282, a les corts aragoneses, Pere II, el Gran, disposà que l’anomenat Justícia d’Aragó jutgés tots els plets del regne d’Aragó, com a jurisdicció distinta de la de la resta de territoris.

 

Abans de 1283, apareixen a Barcelona els cònsols.

El “Llibre del Consolat de Mar” és la compilació de dret marítim elaborada a Barcelona que fou acceptada com a dret positiu en tota la Mediterrània i traduïda a diverses llengües [p.176].

 

En 1283, la Cort, celebrada per Pere II, el Gran, a Barcelona digué: “Una vegada lo any, en aquell temps que mills [millor] nos serà vist expedient, nos e los successors nostres celebrem dins Cathalunya General Cort als cathalans, en la qual, ab nostres prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans e hòmens de viles, tractem del bon testament e reformatió de la terra; la qual Cort fer ne celebrar no siam tenguts, si per alguna justa rahó serem empatxats [impedits].”

I donà atribució als Braços del poder legislador i la definitiva instituciona-lització de les corts. [p. 9, 189].

 

En 1285, Roger de Llúria, almirall sicilià al servei del rei Pere II, el Gran, digué al comte de Foix, enviat del rei de França Felip III, l’Ardit:

“Ne encara no solament galera ni lleny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa per mostrar guiatge d’aquell senyor rei d’Aragó.”

 

En 1287, la Cort General de Barcelona donà atribució als Braços del poder legislatiu, i la definitiva institucionalització de les corts una vegada cada any, consagrant legalment les llibertats municipals. S’inicià una nova època: consolidació de l’autoritat reial sobre els barons i la incorporació de nous sectors a l’estructura institucional de l’Estat nascut del feudalisme [p. 9].

 

De 1301 a 1400, es generalitza l’ús del ganivet de taula.

 

De 1347 a 1371, hi ha un sensible despoblament a Catalunya per la pesta negra, provocant que els senyors territorials endureixin les condicions dels pagesos de remensa.

 

En 1385, en temps de Pere III, el Cerimoniós, l’Imperi Català incloïa els regnes d’Aragó, València (incloïa una part de l’antic regne de Múrcia), Mallorca, Sicília (incloïa Malta), Sardenya, els comtats de Barcelona, Rosselló, Conflent, Cerdanya i el ducats d’Atenes i Neopàtria, segons el mapa següent.

El regne de Nàpols no s’inclogué fins 1442.

 

Imperi Català

Imperi Català 2

 

En 1395, creació a Barcelona del gremi de calderers, primer gremi europeu.

El 20 de gener de 1401, primera banca pública de Barceona i de la península Ibèrica: la Taula de Canvi.

 

En 1412 es firmà el Compromís de Casp on 9 representants de Catalunya, Aragó i València decidiren el successor de Martí, l’Humà, mort en 1410 sense descendència directa. Fou triat el castellà Fernando I, dit d’Antequera i no Jaume II d’Urgell.

 

El 21 de novembre de 1435, s’apliquen les Ordenacions de Barcelona, edicte municipal amb les primeres disposicions del Món sobre assegurança marítima, completades en 1494 amb el Llibre del Consolat del Mar.

 

Fins al segle XV, no s’acabà de fer imprescindible, per costum, a Anglaterra, la intervenció del Parlament en la legislació, basada en el condicionament de la tributació, a la satisfacció de greuges i peticions; i no fou legalment reconeguda fins 1689 (“Bill or rights”) [p. 192].

 

En 1478, creació del Tribunal de la Inquisició en dependència del rei Fernando II, el Catòlic.

 

El 21 d’abril de 1486, Fernando II, el Catòlic, firmà al monestir de Santa Maria de Guadalupe (a 90.000 metres a l’est del municipi de Cáceres) (però forts indicis indiquen que en realitat fou al monestir de Montserrat) una sentència arbitral de concòrdia que alliberà els pagesos de remença de Catalunya (aproximadament una tercera part del pagesos de Catalunya).

 

Dita sentència arbitral abolia els 6 mals usos (remença, eixorquia, intestia, àrsia, cugucia i ferma d’espoli forçada), les 3 iniqües consuetuds (dret de cuixa, dret de maltractar i dret de didatge) i nombroses prestacions:

 

Remença era un mal ús pel qual un pagès, la seva muller i els seus descendents haguts i per haver estaven obligats a conrear al territori del seu senyor territorial i no mudar a un altre territori fins que li paguessin una petita redempció, la qual als segles 14è i 15è era normalment de 5 sous per home (però l’hereu no podia redimir-se), de 2 sous per dona, i de 2 sous i 8 diners per donzella quan es casava (però si era hereva, no podia redimir-se) (si el senyor territorial cedia la terra, el pagès, la seva muller i els seus descendents haguts i per haver eren traspassats juntament amb ella).

 

Eixorquia era un mal ús pel qual el senyor territorial tenia dret a heretar una part dels béns d’un vassall seu mort sense descendència, normalment la tercera part dels seus béns mobles i caps de bestiar (el senyor territorial havia de triar entre eixorquia i intestia quan s’esqueien ambdues possibilitats).

 

Intestia era un mal ús pel qual el senyor territorial tenia dret a heretar generalment la tercera part, la meitat o la totalitat del patrimoni del seu vassall intestat, segons respectivament si aquest deixava consort i fills, si deixava consort o fills, o si no deixava parents propers (el senyor territorial havia de triar entre intestia i eixorquia quan s’esqueien les dues possibilitats).

 

Àrsia era un mal ús pel qual el senyor territorial tenia dret a imposar al seu vassall que sofrís un incendi casual una multa que a la Catalunya Vella equivalia generalment a la tercera part dels béns mobles restants del vassall.

 

Cugucia era un mal ús de dret públic pel qual el senyor territorial tenia dret a confiscar la meitat dels béns d’una vassalla seva adúltera (si el marit d’aquesta no hagués consentit l’adulteri; llavors el marit es quedava l’altra meitat) o tots els béns (si el marit d’aquesta hagués consentit l’adulteri); però les adúlteres que ho eren per temor o manament del seu marit no perdien els seus béns i, si volien, eren separades d’aquest i recuperaven el dot i l’escreix); mal ús de dret privat, des del segle 13è a 1486-04-21, derivat de l’anterior mal ús de dret públic, pel qual el senyor territorial es quedava una tercera part dels béns mobles del seu vassall cuguç (i, si aquest no havia consentit en l’adulteri, podia recuperar-se sobre els béns de la seva muller).

 

Ferma d'espoli forçada era un mal ús a la Catalunya Vella pel qual un pagès de remença que volgués hipotecar les seves terres emfitèutiques com a garantia d’escreix, havia de pagar al seu senyor territorial per la seva autorització la quarta part del valor de la garantia (a la Catalunya Nova no era obligatòria la ferma d’espoli forçada).

 

Dret de cuixa era una iniqua consuetud per la qual el senyor territorial tenia el dret de passar la nit amb una dona el dia del casament d’aquesta amb un vassall seu, dret que més tard, fins a 1486-04-21, el senyor territorial simbolitzava passant per damunt de dita dona quan era dins el llit de noces.

 

Dret de maltractar era una iniqua consuetud per la qual el senyor territorial tenia el dret de maltractar un pagès de remença seu sense cap motiu ni haver de donar cap explicació.

 

Dret de didatge era una iniqua consuetud del senyor territorial d’obligar a una vassalla seva a fer de dida d’un fill d’ell.

 

Les nombroses prestacions, algunes només aplicades a determinades localitats i entre les quals hi ha: adobada de resclosa de molí, alberga, allotjament, araga, batuda, castellanies, cavada, cavalcada, cossura, dret de carabassa de vi, dret de cercles de tines, dret de cèrcols de bóta, dret de cistella de raïms, dret de feix de palla, dret de pa de cans, dret de servei domèstic del fill o la filla del pagès, dret de sitja, dret de vi d’en Basora, dret de vi de trascol, dret del moltó, dret del porc o ovella de llet, enterca, escanell de porc, femada, fer moles, flassada de cap de casa, guaites, host, jova, llaurada, lloçol, menjar de balles, obres de castells enderrocats, ous de cogull, perna de carn salada, podada, polla d’astor, segada, tragina, vermada.

 

Dita sentència donà impuls a l’agricultura catalana ja que el pagès s’esforçà més per millorar les terres que ja podia considerar com a pròpies i permetia que moltes persones passessin a dedicar-se a activitats industrials, marítimes i comercials; al no afectar la resta d’Espanya, aquesta resta arrossegà problemes fins el segle 20.

 

Dita abolició de drets feudals és el fet que ha influït més en la prosperitat posterior de Catalunya en comparació amb les altres regions d’Espanya (a Aragó, l’abolició  és de principi del segle 18; a altres regions d’Espanya, amb les lleis de 1811-08-06, 1823-05-03 i 1837-08-26; a França, és al voltant de 1800; a Rússia, és de 1851; a altres països europeus, és a la segona meitat del segle 18 o principi del segle 19).

 

Dita sentència és la primera declaració jurídica europea aplicada per a la supressió de la servitud del feudalisme (anteriorment, a l’edat mitjana, el pas d’esclau a pagès de remença ja havia estat una millora ja que llavors el pagès preferia la defensa contra enemics a la llibertat que desconeixia); dita sentència, l’excés de població a França i les guerres de religió a França feren immigrar francesos a Catalunya fins el voltant de 1635.

 

Tornar a l'Índex.