Apropiacions indegudes de la casta extractiva

 

 

En 1478, Fernando II d’Aragó, dit el Catòlic, va canviar la Inquisició Pontifícia que a Catalunya  depenia dels bisbes des de 1232, pel Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición que depenia del rei hispànic. La primera Inquisició lluitava contra heretges; la segona lluitava més durament i majorment contra jueus, jueus conversos i jueus falsament conversos, i tenia una seu a Barcelona, a l’actual Museu Frederic Marès que conserva a la seva façana l’escut de la Inquisició. La Inquisició admetia denúncies anònimes. Les seves condemnes (justes o no) incloïen la confiscació de béns els quals enriquien el rei. La Inquisició fou abolida en 1834.

 

En 1492, Fernando II d’Aragó, dit el Catòlic, expulsà dels regnes hispànics entre 50.000 i 200.000 jueus no conversos donant-los un termini de 4 mesos i 10 dies sota pena de mort i confiscació dels béns. No podien endur-se or, plata, monedes, armes ni cavalls; podien endur-se lletres de canvi. Va comportar confiscacions per part del rei. El decret reial fou abolit el 28 de juny de 1969 pel ministre de turisme Manuel Fraga Irribarne.

 

Entre 1492 i 1898 l’erari públic hispànic es beneficià d’or, plata i altres béns d’Amèrica, en perjudici dels descobridors catalans d'aquest continent.

 

En 1519, primera bancarrota de l’erari públic. Carlos I només abona els interessos. Bancs arruïnats.

 

En 1557, segona bancarrota de l’erari públic. Felipe II. Bancs arruïnats.

 

En 1576, tercera bancarrota de l’erari públic. Felipe II. Bancs arruïnats.

 

En 1596, quarta bancarrota de l’erari públic. Felipe II. Bancs arruïnats.

 

Entre 1604 i 1613, Felipe III de Castella expulsà els moriscs dels regnes hispànics. Els moriscs no podien endur-se or, plata, joies ni lletres de canvi; i el rei feu confiscació dels béns immobles els quals  passaren en mans dels nobles. S’estima que hi havia uns 3.200.000 moriscs i una població de 8.500.000 hispànics (una font oficial indica 8.206.791 hispànics en 1594). Els registres dels ports sumen 272.140 moriscs. La pagesia va perdre molts agricultors. Hi va haver abandonament de camps.

 

En 1607, cinquena bancarrota de l’erari públic. Felipe III. Bancs arruïnats.

 

En 1627, sisena bancarrota de l’erari públic. Felipe IV. Bancs arruïnats.

 

En 1647, setena bancarrota de l’erari públic. Felipe IV. Bancs arruïnats.

 

En 1652, vuitena bancarrota de l’erari públic. Felipe IV. Bancs arruïnats.

 

En 1662, novena bancarrota de l’erari públic. Felipe IV. Bancs arruïnats.

 

En 1666, desena bancarrota de l’erari públic. Carlos II, només paga el 30 % del deute. Bancs arruïnats.

 

En 1715, per compensar les despeses de la guerra de Successió, Felipe V va multiplicar per 7,3 els impostos directes que els catalans havien pagat en plena guerra. Fou amb l’impost del cadastre sobre béns immobles i sobre el treball personal, impost que durà fins 1845.

 

En 1767, 1835 i 1932 l’estat hispànic feu successives expulsions dels preveres de la Companyia de Jesús, els jesuïtes. Les seves finques rústiques foren expropiades, subhastades i adquirides pels adinerats.

 

En 1798, l’amortització de Godoy que consistí en l’expropiació d’algunes terres de l’església i dels municipis i la seva subhasta. Les compraren uns nobles i uns burgesos urbans. L’erari públic va ingressar els diners, els quals serviren per reduir el deute públic ocasionat per les guerres.  Els pagesos no en pogueren comprar perquè els lots eren massa grans per a ells.

 

En 1799, onzena bancarrota de l’erari públic. Carlos IV no paga els interessos de préstecs. Bancs arruïnats.

 

En 1809, dotzena bancarrota de l’erari públic. José I. Bancs arruïnats.

 

En 1836, l’amortització de Mendizábal. Expropiacions semblants a les de Godoy de 1798.

 

En 1855, l’amortització de Madoz. Expropiacions semblants a les de Mendizábal de 1836.

 

En 1866, tretzena bancarrota de l’erari públic. Isabel II. Bancs arruïnats.

 

En 1872, catorzena bancarrota de l’erari públic. Amadeo I es veu obligat a pagar el deute públic venent les mines de Riotinto al Regne Unit.

 

De 1880 a 1890, els 1.840.000 catalans vàrem pagar cada un 4,78 pessetes a l’Estat espanyol i els 15.660.000 restants d’espanyols, 2,08 pessetes.

 

En 1882, quinzena bancarrota de l’erari públic. Alfonso XII. Bancs arruïnats.

 

En 1939, setzena bancarrota de l’erari públic. Francisco Franco no vol pagar el deute de la segona república.

 

En 1956, la província de Barcelona va pagar 5.551.154.212 pessetes a l’Estat espanyol i aquest va invertir a dita província 1.179.668.902 pessetes; representa un dèficit fiscal del 78,7 %.

 

De 1995 a 2012, segons les dades més fiables conegudes en maig de 2016, els percentatges de dèficits fiscals segons el flux monetari de Catalunya respecte a l’Estat espanyol són:

1995

5,8

1996

6,6

1997

8,6

1998

8,4

1999

7,7

2000

7,2

2001

7,6

2002

9,2

2003

9,5

2004

8,5

2005

9,8

2006

7,9

2007

8,1

2008

8,5

2009

8,4

2010

8,5

2011

6,7

2012

7,5

Mitjana

8,0

 

 

El dèficit fiscal de 7,5 % de 2012 té un import de 14.623.000.000 euros. Si aquest dèficit fos zero, el pressupost de la Generalitat passaria de 37.024.000.000 euros a 51.647.000.000 euros; és a dir, tindria un augment del 39,5 %.

 

 

Torna a l'Índex.