Alguns usos i costums a Catalunya
1. En 1511.
Els carrers de Barcelona eren enllosats i nets com els de Florència (municipi de la península italiana).
Tal com gairebé arreu d’Espanya, els hostalers fornien només allotjament als viatgers i farratge als cavalls; calia comprar a vila: pa en un lloc, vi en un segon lloc i companatge en un tercer lloc.
2. En 1567.
Moltes
cases de Barcelona era construïdes de carreus i no pas de pedres i morter (o
terra) com a la resta de Catalunya.
3. En 1603.
A l’entrada d’Espanya, un funcionari anomenat alcalde de saques mesurava l’alçària dels cavalls dels viatgers a fi de comprovar que no sobrepassessin els 6 pams (aquesta quantitat sembla inexacta ja que 6 pams d’aquell temps equivalien a 1,166 metres, que és molt baix per a l’alçària total d’un cavall adult, i fins i tot per a l’alçària del llom d’un cavall adult), que era el màxim de mida permès de transitar per Espanya. Aquesta diligència també servia per a registre d’entrada de mercaderies, a fi que a l’hora de sortir d’Espanya no calgués pagar el desè del valor de les mercaderies que sortien del país.
A Catalunya es cavalcava mules.
Les pageses catalanes portaven sabates de tacó més alt que les pageses franceses.
L’hostal dels Tres Reis, a la Roca del Vallès, prop de Barcelona, era el millor de tota Espanya: la majoria dels llits eren parats amb llençols de seda; els plats, les escudelles i safates eren de plata.
El vi tenia més alcohol que el de França.
Hi havia escuradents.
El més important dels àpats era el dinar, al migdia.
Barcelona tenia clavegueres. Al carrer de la Llibreteria (Barcelona) es venien llibres de tota mena de ciències i en tota mena de llengües, principalment no en llatí. La vidrieria de Barcelona tenia més varietat que la de París. Barcelona tenia un port des de feia 10 anys.
El virrei de Catalunya era una mena de lloctinent del rei, governava durant tres anys segons les lleis catalanes i percebia un salari de 6.000 escuts per any.
Els camperols que vivien als pobles, els pastors que guardaven el bestiar i els traginers que duien l’ase carregat de llenya o d’una altra cosa, tots portaven pedrenyals i arcabussos més aviat que espases.
A Santes Creus hi havia dos pous on es guardava neu per vendre-la a l’estiu. Els comerciants en pagaven uns 350 escuts per any i la distribuïen pels pobles, on no hi havia ningú tan pobre que no en volgués.
La roba era d’un color fosc anomenat musc. A l’hivern, els homes portaven capa, pantalons, un petit barret i una gorguera.
Els pagesos no portaven mai càrrega a coll, sinó amb un mul o un ase. Vivien sòbriament de verdures i de pa blanc.
Els soldats a cavall duien un dard o mitja pica, i al coll una darga lleugera o una rodella feta de dues fulles de cuir. Perseguien lladres i es passejaven amb preferència per la costa a fi d’evitar les incursions i falconades dels pirates i dels moros. Percebien 7 ducats per mes (1 ducat de plata equivalia a 375 maravedisos i equivalia a 1 lliura, 18 sous i (9 + 15 / 17) diners), ultra l’allotjament, l’oli i el vinagre que els proporcionaven de franc els pobles on prestaven servei de vigilància.
Els visitants del monestir de Poblet menjaven peix o carn tres cops per setmana.
4. En aproximadament 1680 a Calafell.
El menjar sobrer (principalment pa) dels pagesos del braç major era donat a la parròquia i el clavari d’aquesta el subhastava a la mateixa porta de l’església després de la missa major de diumenge; el compraven els pagesos pobres i els jornalers ja que no solien tenir reserves de farina per fer pa; es pagava immediatament, però el rector podia fiar la compra.
5. En aproximadament 1800.
Se sentien pudors per tot arreu. Hi havia mosques per tot arreu. Les persones deixaven passar molt més de 7 dies entre dues rentades successives del seu cos sencer.
6. En aproximadament 2000.
Es fabricaven i es venien automòbils que podien anar a 200 quilòmetres per hora, però la velocitat màxima legal en les autopistes (les millors vies de circulació) era 120 quilòmetres per hora. El 97,5 per cent dels automòbils funcionava amb canvi manual de marxes (no amb canvi automàtic de marxes) (el 86 per cent al centre i al nord d’Europa, el 16 per cent al Japó i el 12 per cent als Estats Units d’Amèrica) que requeria una intervenció del peu esquerre i del braç dret cada aproximadament 10 segons de mitjana circulant per ciutat.
Les discoteques eren sales públiques de ball en les que el so de la música era tant fort que era percebut per tot el cos i que calia cridar per fer-se entendre.
Els pagesos catalans i els de la resta de la Unió Europea rebien subvencions de la Unió Europea mentre que hi havia aranzels duaners per importar productes agraris dels països pobres de la resta del Món.
La majoria de les persones procuraven tenir una capa prima de greix sota la pell; majorment ho intentaven mitjançant règims alimentaris de poques calories; l’èxit no era gaire bo.