Resum del llibre “Atreveix-te a pensar. La utilitat del pensament rigorós en la vida quotidiana”

1. Autor.

Dit llibre ha estat escrit per Josep-Maria Terricabras Nogueras i editat per Edicions La Campana en 1998.

2. Finalitat del llibre.

El llibre no vol ensenyar a pensar, perquè tothom ja sap pensar. El llibre vol ensenyar a pensar amb rigor. El llibre està més interessat en l’examen d’argumentacions que no pas en la defensa d’idees. Si volem aclarir els pensaments que tenim hem de donar molta importància a la manera d’expressar-ho, sinó no sabem ben bé què pensem.

3. Els meus pensaments.

Els primers pensaments i l’hàbit de pensar s’adquireixen gràcies al contacte amb altres persones i a l’educació. El llenguatge té una importància extraordinària en la configuració dels nostres pensaments i de la nostra personalitat. El cas dels nens llop mostra que aquests no han sabut desenvolupar un pensament semblant a l’humà. Compartim molts pensaments amb la nostra comunitat, perquè compartim el llenguatge i les experiències de la nostra comunitat. La nostra comunitat ens ensenya el seu llenguatge i una manera de viure i de veure les coses, és a dir ens dóna un marc comú de referències. Les influencies rebudes de petit en un clima d’afectivitat i de descoberta del món són molt duradores.

L’expressió “el meu món interior” es refereix a pensaments que puc amagar dels altres i a pensaments que no dic però que poden ser observats o deduïts pels altres; per tant no tots els meus pensaments són exclusivament meus.

4. Les preguntes que ens fem.

Preguntem una cosa de vegades, perquè no la sabem, d’altres vegades, perquè no estem satisfets del que sabem. De vegades posem en dubte el saber oficial; això pot ser vist com un senyal d’esperit crític i creatiu o bé pot ser vist com una inseguretat de caràcter. Hi ha èpoques i persones que valoren molt la transmissió dels coneixements, de la cultura i dels costums heretats; als destinataris no se'ls inculca sentit crític; llavors valoren molt més l’aprenentatge de respostes que no pas la formulació de preguntes. Una forma extrema d’aquesta actitud es troba en la vida quotidiana de les sectes; l’autoritat dels líders sectaris ofega qualsevol iniciativa de pensament personal.

Admirar-se de les coses i fer-se preguntes sobre elles és l’origen de tot coneixement. Un cas extrem és la pregunta perquè sí, sense raons, sense objectiu. En el que segueix no es pretén contestar preguntes específiques sinó les pretensions i l’abast que poden tenir les nostres preguntes.

5. Preguntes profundes.

Ens plantegem constantment preguntes; moltes d’elles tracten sobre problemes freqüents al llarg de la vida, problemes teòrics o pràctics, problemes ocasionals, problemes superficials o profunds, problemes aparentment insolubles o que tenen moltes respostes diverses. La profunditat d’una pregunta és subjectiva. L’autor del llibre opina que les coses a les que donem un mateix nom no sempre tenen una mateixa essència, és a dir una mateixa característica objectiva; l’autor del resum opina al contrari.

Les imatges del llenguatge són com les il·lustracions d’una historieta; les imatges ens permeten visualitzar coses, però ens dificulten imaginar les coses d’una manera diferent de com les hem vist. Per exemple si dic que ens espera un futur molt negre, podríem pensar que el futur ja està fet i que ens espera per tirar-se'ns a sobre. Per exemple si dic que tinc una pena que no pots veure, podríem pensar que la pena és com un objecte dins una caixa a la qual ningú més té accés.

La profunditat d’una qüestió no depèn de la pregunta sinó del nivell de resposta a la pregunta, depèn de mostrar un aspecte amagat. La profunditat d’una qüestió va lligada amb la transparència de la qüestió, no amb l’obscuritat de la qüestió. El filòsof vol fer més entenedora la realitat, no més misteriosa. Les respostes a les preguntes que ens plantegem no s’endevinen, sinó que es busquen i es raonen. Tots els problemes poden ser tractats amb més o menys profunditat. Les preguntes de l’existència de Déu, del sentit de la vida, dels límits de la felicitat humana o de l’objectivitat de la justícia humana no són intrínsecament profundes.

Els historiadors, els psicòlegs i els físics examinen esdeveniments; però el filòsof examina conceptes. Una pregunta com "No sé si el meu marit encara m’estima” en el seu nivell ordinari es resol amb l’experiència quotidiana o contractant un detectiu; en el nivell filosòfic es pot preguntar què vol dir saber-se estimat o si l’amor és una sensació interior o necessita criteris externs.

6. Les explicacions últimes.

Plantegem la pregunta: perquè tenim el costum de buscar explicacions. Imaginem un diàleg durant el qual anem reiterant al nostre interlocutor la pregunta “Per què?” o “Com ho saps?”. La sèrie de respostes i preguntes podria continuar indefinidament. Aquesta reiteració no fa profund el diàleg. Quan pensem tant ho fem si pensem un pensament com si pensem sobre el pensament que hem tingut d’un pensament; la profunditat és la mateixa; observar un objecte és tan profund o tan complex com observar un observador d’un objecte; mirar un concurs a la televisió és tant profund o tant complex com mirar a la televisió una escena amb una persona que mira un concurs a la televisió.

No hi ha un tipus especial d’explicacions que siguin objectivament les explicacions últimes, sinó que hi ha explicacions que considerem subjectivament i raonable com explicacions últimes. Llavors diem que la posició inicial ha quedat més ben explicada i més clara, però aquesta posició final no és més profunda que la primera.

7. Explicar i descriure.

L’explicació de la causa que ha provocat un fenomen és diferent de l’explicació de les raons que han fet possible el fenomen. Exemple d’explicació de la causa: si unes persones s’indigesten en un dinar, la causa pot ser la maionesa en mal estat; aquesta explicació segueix el model causa-efecte característic de les ciències naturals; aïllar la causa d’un fenomen té l'avantatge de poder preveure casos semblants, tant per evitar-los com per provocar-los. Exemple d’explicació de la raó: la raó del comportament conservador de la borsa en un moment donat; renunciem a buscar una sola causa perquè n’hi ha moltes.

Una altra manera d’explicar un fenomen consisteix en no buscar la causa o les raons, sinó que consisteix en descriure el fenomen. Per exemple: per explicar que estem a favor dels drets dels animals, no expliquem la causa que ens ha portat a estar-hi a favor, ni les raons, sinó que descrivim teories i exemples que fan comprensible la nostra posició.

8. Les causes en la ciència.

La naturalesa no té causes absolutes i necessàries com la ciència de la lògica. La ciència és plena de conclusions obtingudes per inducció a la vista de fenòmens semblants: si veiem que moltes pedres cauen a terra en deixar-les anar, conclourem que totes les pedres cauen a terra en deixar-les anar. Les lleis de la naturalesa són generalitzacions obtingudes per inducció.

9. Límits dels nostres coneixements.

Aristòtil ha deixat escrit “Per naturalesa, tots els humans desitgen saber.” Hi han 3 tipus de graus en el coneixement:

1. Graus en la freqüència dels coneixements. Exemples: de vegades saben quina hora és; sovint podem dir si portem prou diners a sobre; quasi bé sempre sabem el camí per anar a casa; sempre sabem el nostre nom.

2. Graus en la precisió dels coneixements. Exemples: un especialista té coneixements més precisos que un afeccionat; el que ha presenciat un succés té coneixements més precisos que al qui li han explicat el succés.

3. Graus en la certesa dels coneixements. Podem estar molt segurs d’un coneixement o moderadament segurs o dubtar.

Es pot conèixer amb precisió una cosa sense saber-la definir. Exemples: podem anar a comprar nespres sense saber-los definir bé; un tastador de vins sap distingir collites sense saber definir els sabors. Però l’autor del resum recorda que el físic lord Kelvin deia que no podem dir que coneixem bé una cosa si no la podem expressar numèricament.

La teoria no serveix per recolzar la realitat, sinó per entendre en què es recolza.

La lògica s’ha esforçat en ser precisa, però en 1965 es va introduir la lògica borrosa. Aquesta s’acosta més a l’experiència quotidiana que és plena de conceptes vagues i de raonaments imprecisos. Una expressió vaga només té un significat però és imprecís; exemple: aquest home és calb. Una expressió ambigua és la que té més d’un significat possible en un context determinat; molts acudits es basen en una ambigüitat que, en no ser prevista per l’oient, fa riure quan es descobreix l’ambigüitat.

La certesa del coneixement també admet graus. Això es basa en què de vegades els sentits ens enganyen. L’escèptic no posa en dubte la capacitat de raonar, sinó només la capacitat de fer-ho per arribar a la certesa. L’escèptic radical és incoherent perquè no pot arribar a tenir opinió sobre res. Descartes va dir “Penso, doncs existeixo.”. L’escèptic té raó al dir que no podem trobar un fonament absolut per garantir la certesa del coneixement. Tot és dubtable, qüestionable, però no tot és dubtós. Dubtar no depèn de la nostra voluntat. Si no pot haver dubte d’una cosa, no pot haver-hi certesa, perquè el coneixement cert és aquell que es pot comprovar, aquell de què es pot dubtar. El principi de certesa del sistema judicial diu que el tribunal ha d’estar segur de la culpabilitat de l’acusat més enllà de qualsevol dubte raonable. El saber no és infal·lible, però no ens equivoquem sempre. Descartes imagina el coneixement com una construcció de pisos a partir d’un fonament absolut; és millor imaginar-lo com una xarxa d’hipòtesis, opinions, principis, creences i conviccions que es donen solidesa els uns als altres.

10. La veritat.

Per decidir qui té raó ho fem amb la reflexió i l’experiència. L’home no es decanta per la veritat, sinó per la recerca de la veritat, malgrat el risc d’equivocar-se. Com més clara i ben delimitada és una qüestió, més fàcil és decidir qui té raó. De vegades tothom té una mica de raó i ningú no té tota la raó.

La veritat que es descobreix empíricament és una veritat oberta a noves experiències, i per tant, modificable. Hi ha veritats que no tenen res a veure amb l’experiència, sinó que s’obtenen per deducció lògica a partir de certes premisses i que depenen d’acceptar o no aquestes premisses. Hi ha veritats que provenen d’un testimoni; la seva validesa no depèn de cap experiment ni de cap deducció lògica, sinó de la fiabilitat intel·lectual i moral del testimoni. La veritat i la mentida admeten graus, són conceptes vagues, però molt útils.

11. Les coses que creiem.

La convicció que això és un document no és la convicció d’una creença (que podria ser equivocada), sinó la convicció d’una evidència. La llibertat de creença no s’expressa amb un “creu el que vulguis”, sinó amb un “creu el que puguis”. Només podem creure allò que podem fer realment creïble a nosaltres mateixos. No s’ha de separar el saber (o la raó) en un costat i la creença (o la fe) a l’altre costat. Sant Agustí diu que és normal que la fe precedeixi a la raó en algunes grans qüestions que encara no poden ser compreses. Cal acceptar que la fe (que ha de ser raonada) vagi precedida d’alguna racionalitat. Raó i fe (saber i creure) no solament no s’oposen, sinó que es necessiten.

Els termes extrems de qualsevol dualisme no han de ser considerats com dues opcions excloents per entendre la realitat, sinó com límits a l’interior dels quals estarà la realitat.

No es pot creure si no es vol, perquè ningú ens pot forçar a creure; però no es pot creure si només es vol creure i no es té on recolzar-se. Es pot creure una cosa recolzant-se en la paraula d’algú, en experiències prèvies, en certs principis que resulten acceptables encara que no siguin demostrables. Fins i tot hi pot haver creences basades en sentiments d’enveja, de ràbia o de por. Aquest llibre vol afavorir una manera de pensar crítica, basada en l’exposició d’arguments de raons.

El sentit comú és l’opinió de la comunitat, és un sentit treballat al llarg del temps, elaborat en una tradició i viscut en una comunitat; és un recull d’experiències individuals i col·lectives, de vegades molt antigues. Els refranys han de ser utilitzats amb compte, perquè acaben sent argument d’autoritat per avalar o rebutjar una opinió.

12. Els valors.

[L’autor del resum recorda que un valor és la idea que porta a una persona a fer una acció observable; a l’autor del llibre no li agrada donar definicions.]. El segle vint és un segle de traspàs: gràcies als descobriments científics i tècnics (especialment en les comunicacions i la informàtica), s’han obert ja les portes d’una nova era amb relacions econòmiques, culturals i humanes diferents.

Sovint els valors ensenyats no són els valors apresos. Hi ha moltes coses importants que s’aprenen sense que ningú les ensenyi d’una manera explícita. Per a la transmissió de valors, és millor crear espais d’experiència dels valors, en lloc d'ensinistrar rígidament en principis o en pautes de conducta. La família continua sent un bon lloc d’aquest aprenentatge, perquè exerceix sobre els seus membres una influència subtil i duradora en moments de gran receptivitat personal. Altres influències són les colles d’amics i col·legues, els grups i temps de lleure, els ídols de la cançó o de la vida pública, alguns espectacles, pel·lícules i llibres. Tenen èxit les formes d’educació informals en el lleure i en el carrer. Però els espais de vivència espontània dels valors no faciliten la reflexió teòrica i crítica.

Per saber com ensenyar valors, cal saber com s’aprenen. Per ensenyar valors, cal crear un clima d’aprenentatge, encara que no s’ensenyi directament cap valor.

És més important saber la finalitat d’un valor que perquè un valor és valuós.

Acceptar valors dona satisfacció (o gust, almenys en els valors estètics) a pesar que acceptar valors com l’honradesa, la sobrietat o la justícia ens posa de vegades en situacions desagradables. Acceptem valors per tradició, per aprenentatge, per ètica, per religiositat o sense saber per què; de la mateixa manera que de vegades no sabem per què comprem un producte, ens dediquem a una feina o tenim uns amics. Els gusts son opinions personals irracionals.

La realitat física pot ser coneguda a través dels sentits; els pensaments i les idees, no. [L’autor del resum recorda que alguns pensaments i idees es poden mostrar a través del comportament.]. Cada cosa mostra el seu grau de realitat pel paper que fa a la nostra vida; això varia segons la persona, l’època o la comunitat. Si es diu que els valors són subjectius, es vol dir que no són eterns, ni necessaris per a tothom; i que la seva acceptació depèn de contextos històrics, ideològics, de tradicions i de l’aplicació que en fa cadascun. Els valors que acceptem no sempre són els que ens han ensenyat, però són sempre els que es poden ensenyar i mostrar.

13. Moral i desmoralització.

El desànim és un defalliment psicològic conjuntural; la desmoralització és una pèrdua més o menys llarga de coratge, és una pèrdua d’orientació moral. L’amoral és el que prescindeix de la moralitat, el que és incapaç de tenir una preocupació moral pels altres, el que és indiferent a les qüestions morals. Sembla que ningú pot ser completament amoral. El desmoralitzat no és un amoral; és un que no sap orientar-se enmig dels interrogants morals. La desmoralització creixent de la societat és el principal problema moral de la nostra època.

Déu o la llei moral natural ens diu què és el bé i què és el mal; i nosaltres ho acceptem o no. En canvi, quan som nosaltres els que triem els valors amb els quals ens volem obligar, la nostra llibertat assumeix el principal paper de la nostra vida moral. Sòcrates es preguntava si el bé és estimat pels déus, perquè és bo, o si és bo perquè és estimat pels déus. Des d’aleshores, s’ha plantejat moltes vegades què té prioritat en moral, si els valors o la llibertat. Un creient conformarà la seva moral d’acord amb la voluntat del Déu en què creu.

Hem de ser capaços d’explicar les nostres decisions morals. La moral vol donar sentit a les accions humanes. En la moral, l’important no és la veritat, sinó el bé. Qui accepta que qualsevol pràctica moral és respectable (fins i tot les accions més inhumanes) confon el respecte amb la indiferència. Les normes morals com “estima el proïsme” i “no mentiràs” pretenen tenir validesa universal, però no poden aplicar-se a tots els nombrosos i diversos casos. Les normes morals serveixen per orientar les nostres aspiracions, però no per donar pautes de conducta. [L’autor del resum opina que les normes morals serveixen per donar pautes de conducta.]. No tindria cap sentit defensar l’existència d’un bé i un mal que ningú no acceptés.

El criteri d’utilitat i el criteri de desinterès fan que una moral personal sigui també una moral de crítica. El criteri d’utilitat diu que les normes morals que seguim donen sentit a les accions morals; segons aquest criteri, les nostres accions són bones o dolentes no perquè tinguin valor en si mateixes, sinó per les conseqüències bones o dolentes que generin. El criteri de desinterès diu que cal mirar si les accions morals tenen un interès només per a nosaltres o bé si també són interessants i convenients per a qualsevol altra persona que es trobi en les mateixes circumstàncies.

14. Diversitat i tolerància.

La diversitat de les persones en els judicis morals i en molts altres camps és el que diferencia la personalitat de cadascun. El poder polític de torn presenta la unitat i la igualtat com a objectius propagandistes per poder controlar millor les persones. Totes les persones són diferents; tenen grans desigualtats en cultura i en possibilitats socials; les diferències ens constitueixen i han de ser reivindicades; les desigualtats han de ser eliminades. Per això, la reivindicació de la justícia i de la igualtat cal fer-la després d’haver reconegut la diferència. Uns tenen més, saben més i viuen més perquè poden més que els altres. Hi ha, però masses que tenen molt poc i que viuen molt poc perquè poden molt poc. El que cal, doncs, no és tractar totes les persones com a iguals quan no en són, sinó tractar-les de manera que, tot i sent diferents, es puguin arribar a parlar de tu a tu. Un projecte social just consisteix en què tots arribin a tenir possibilitats semblants en el tenir, en el saber i en el viure. Cal que una moral pública valori la diferència i lluiti contra la desigualtat.

Per valorar la diferència, cal fomentar la tolerància. Una persona pot ser tolerant, intolerant o atolerant; pot ser moral, immoral o amoral; pot ser lògic, il·lògic o alògic; pot ser legal, il·legal o alegal; pot ser política, impolítica o apolítica; segons sigui en cada camp positiva, negativa o indiferent. La persona tolerant és la que està disposada a admetre en els altres una manera de pensar, de ser, de fer diferent de la pròpia. La persona intolerant és la que no està disposada a això. La persona atolerant és la que no és tolerant ni intolerant, sinó que prescindeix de la tolerància, li és indiferent la diferència i la diversitat dels altres.

Hi han 3 formes d’atolerància pública:

1. La indiferència en defensar opinions i proclamar conviccions.

2. La indiferència i la insolidaritat amb les preocupacions i els interessos dels altres. Sovint es confonen el respecte i la indiferència dient que es respecten les opcions dels altres quan, de fet, s’ignoren. La manca d’interès pels altres fomenta el desconeixement. Per altra banda, la tolerància total podria portar a la contradicció d’acceptar que altres ens imposessin la seva intolerància.

3. La indiferència d’exposar racionalment les diferències.

Alguns pensen que ser tolerant és rendible perquè eviten friccions i discussions. Però si no s’aprèn a fer debats rigorosos, a defensar arguments i a examinar la solidesa o la feblesa dels arguments dels altres, es va perdent també la capacitat de ser pacients en posicions divergents, la capacitat de respectar-les, de conviure-hi i d’apreciar-les.

15. Pensar.

En aquest llibre hem tocat una sèrie de temes només com a exemples del que es pot fer en l’anàlisi i comprensió d’alguns conceptes. En aquests temes, no hi ha cap paraula que sigui l'última. L’objectiu del llibre no és dir què cal pensar, sinó com es pot reflexionar sobre certs temes. Pensar és una activitat mental que requereix entrenament si es vol fer bé. Aquest llibre convida al pensament reflexiu.

Si preguntem “Per què s’ha fet mal en Lluís?”, de vegades en volem saber la causa (per exemple: perquè ha caigut de l’escala) i de vegades en volem saber la raó (per exemple: perquè s’ha enfilat a les fosques).

En aquest moment no ens interessa conèixer l’activitat cerebral en el procés de pensar, sinó que ens interessa aclarir el concepte de pensar.

Quan diem “sóc feliç perquè estic content”, “faig això perquè vull” o “la ferida em fa mal perquè em cou” no estem donant causes o raons, sinó que només estem oferint aclariments ja que “sóc feliç” vol dir “estic content”, “faig això” vol dir “vull fer això” i “la ferida em fa mal” vol dir “la ferida em cou”.

Si “pensar” vol dir “fixar-s’hi”, pensar no serà gaire important per al pianista professional que toca de memòria; però el pianista aprenent s’hi fixa i s’hi pensa.

Hi ha llibres que parlen del mètode de pensar a la primera pàgina. En el present llibre, en parlem al final. No hi ha cap mètode de pensar que sigui adequat a tots els casos. Cal adoptar un mètode de pensar per a cada cas. Pensar és tractar d’entendre la realitat.

Cal seguir la recomanació de Ludwig Wittgenstein: “No pensis, mira.”. Davant de molts fets, tendim a suposar o interpretar quan el que hauríem de fer és mirar, examinar, observar, comparar; només després d’això es pot passar a interpretar, explicar i opinar. Un judici massa ràpid gairebé sempre respon a un prejudici. Perquè si no tenim temps d’examinar allò que se’ns presenta, fàcilment la nostra opinió vindrà només condicionada per formació o informació prèvies, i acabarà prescindint de les noves dades.

Les trampes del llenguatge ens impedeixen sovint d’entendre el sentit d’una frase i ens porten a malinterpretar una realitat.

No hi ha cap model fix per aprendre a pensar bé. [L’autor del present resum opina que si aquesta frase fos al principi del llibre, molts lectors no haguessin continuat llegint-lo. L’autor del llibre diu “Atreveix-te a pensar.” però no diu com. Per dir com, cal llegir altres llibres.].

Tornar a l’Índex.